The end.

    De nou era hivern, els carrers solitaris sense una ànima refugiats tots dins les seues cases temerosos de refredar-se. Em trobava passejant per aquells carrers pels que avanç anava acompanyada i ara, maleïda desgràcia i maleïts sentiments, era lluny d'allò que tant m'havia costat d'aconseguir. No tenia fred, però sentia un terrible buit ple d'aire congelat als pulmons. No em trobava nerviosa, però tenia al estómac un nuc que cada cop s'havia anat fent més gran. No em trobava observada, però em sentia com si tots em demanaren explicacions pels meus fets.
    Després de tantes voltes pels mateixos llocs vaig eixir per la perifèria del poble. Amb les mans a les butxaques vaig fer el mateix trajecte que recorria tots els matins per dirigir-me a la meua rutina diària anomenada institut. Mentre caminava quasi de manera inconscient, repassava moments, actes concrets que em portaven de cap pel gran enigma que ells eren per separat, i encara més pel què representaven quan intentava ajuntar-los. Tot pegava voltes vers una simple persona la qual m'havia allunyat, de manera indirecta, de tot allò que havia estimat per obligar-me a canviar totes les meves estructures sentimentals i dirigir-les cap a ella.
    A qui pretenia enganyar, no podia tirar-li les culpes de res realment i seria molt egoista per la meua part continuant tractant-la com la culpable de tota aquesta desgràcia. Al fi i al cap vaig poder parlar amb ella i expressar-li el que sentia d'una forma més o menys honesta i aquesta em respongué amb paraules de sentit comú i maduressa ¿Quin dret hi treia jo per a sentir rancor vers ella? No m'havia enganyat en ningun moment i jo havia sigut totalment injusta amb el meu comportament.
     Caminant arribí al institut on els vehicles encara hi eren. Havien tingut un dinar de nadal bastant llarg pel que veia però no li vaig donar més importància fins que arribí al cantó de la parada dels autobusos. Allí, em vaig detindre, i baix aquell fred hivernal que congelava fins les idees, es trobava ella junt amb un altra persona que no arribava a distingir. Vaig pensar d'anar a saludar-la, donar-li els bons nadals com a excusa per estar uns cinc minuts prop de la seua persona. Il·lusa de mi, maleïda idiota estic feta, ¿Per què no ho havia imaginat avanç? Déu meu com d'estúpida havia sigut. Allí, baix aquell fred de l'infern ella es besava amb la seva acompanyant llunyana de la temperatura exterior al seu cos.
    Sense paraules i pràcticament congelada, i no pel fred, em vaig quedar allí plantada de pedra, mirant-la com professava un amor sincer cap a una desconeguda fora dels meus límits socials. No sabia que fer, no podia plorar, no podia parlar ni articular ninguna mena de só racional. Ni tan sols podia moure'm encara que no havia de quedar-me molt de temps allí palplantada per a que em veiera i es desencadenara la tercera guerra mundial.
     Amb una càrrega més que pesant al meu cor, em vaig allunyar del lloc sense que em veiés, passant totalment inadvertida, fent-la de nou ignorant a les coses que hi sabia d'ella i que de nou m'havien colpejat sense pietat.  Em sentia totalment traicionada per la seua persona, qui havia apel·lat a una excusa moralista per desfer-se de mi d'una forma totalment repugnant, posant per davant eixe sentit comú del que tant alardeja. No podia dir-me la veritat des d'un primer cop i així deslliurar-me a mí de la consciència moral de la "injusta" vida, havia de dir que era una adolescent sense dos dits de front que no sabia el que deia per acabar prompte amb aquell assumpte. Tantes defenses cap a la seua persona, tantes voltes m'he arriscat creguen en les seues paraules i ella ni tan sols havia sigut capaç de contar-me la veritat. Maleïda siga....

Dudo que lo leas alguna vez o que te interese siquiera, pero, en fin, ¿Qué más da ya?