Van 19...

Un ocell se'n va volant...

Hay que ver como el tiempo se escapa de las manos: hace apenas nada era una chiquilla que soñaba con escapar de lo que consideraba su cárcel y ahora está ya fuera de ella, observando esos días con nostalgía.

Bajo esta música me dispongo a realizar una especie de repaso ( que nunca viene mal) y, lo siento por los que no me entendáis, en mi lengua materna:
 

        Què puc dir? La veritat és que moltes de les coses que m'han ocorregut han estat absurdes, rocambolesques i extravagants i, per això, puc donar gràcies: mai tinc temps per a avorrir-me.
        Encara que no vaig a explicitar res, tinc molt present tot, des de les persones fins les situacions més menudes que he compartit amb desconeguts. Tinc presents els "t'estime" que no han sortit dels meus llavis, tinc presents els "te odie" que no he pogut xillar amb tot el meu ímpetu, tinc presents els "perdona" o "disculpa'm" que no he tingut valor de traure de mi. Però creieu-me: he tractat d'actuar consegüentment, malgrat que molts cops no he pogut aconseguir-ho.
        Als nostrees dies, la situació per a tothom és difícil i la meua no és diferent. No obstant Cadascú lluita en unes condicions, en un context; i és així com poc a poc anem avançant; això sí, també hi ha moments agraïts i que són un lloc on romandre i descansar d'aquesta batalla perpètua que es diu vida. 
        Francament, sempre li he tingut, i tinc de fet, molta por. Les situacions molts cops m'han sobrepassat i he tingut que traure forces d'on no hi havien (acaba d'asomar el cap un gat per la meua finestra) i de la gent que m'ha anat acompanyant durant tot aquest camí que porte recorregut -camí que molts consideren curt encara, tot el contrari del que a mi em pareix..
        És curiós, recorde ara la cara del meu huelo el dia que em vaig graduar al batxiller ( gran curs que no oblidaré mai): dos llàgrimes li regalimaven per les galtes perquè era la primera que aconseguia arribar tan lluny – ja veus, la universitat, per a molts un tràmit més; per a la meua família, i en especial per a ell, un fet summament important-. Sé que si perdo, vosaltres també perdeu, valor i força... En aquell moment puc dir que em vaig sentir així. Però, en veritat, tots representem al subjecte d'aquesta cançó: formem murs, connexions que van expandint-se, malgrat que en alguns moments tinga'm la sensació de que tot està a punt de desaparèixer.
        No sé si em queda alguna cosa més a dir, crec que ven poc. Aquest any ha estat ple de meravelles, de terrors, de veritats, de mentides i de històries rares, però sols pregue a tots els déus que tinguen pietat de mi i dels meus, que els conserve al meu costat durant molt de temps i, encara que els nostres camins s'arriben a separar, sobretot que els guarde amb la mateixa voluntat i ímpetu, els quals a mi m'han contagiat. Gràcies a tots, malgrat que la major part no em llegiu, i gràcies a aquesta vida per donar-me les oportunitats.

Mira'm als ulls, no et tinc cap por...

Deien que erem l'esperança

d'una lluita sense vencedors 

plena de dols, de dolors,

d'històries que mai han tingut paraula

(però que nosaltres, els la hem donada).

Crec, encara podem guanyar.

PD: Vols lluitar? Doncs aquí em tens, ja sóc.