¿En fin... qué más da?

A quilómetros de distancia

entre la tierra y el cielo

un lugar altamente secreto

aguarda entre nubes de credo.

Se abren sus puertas

sin dejar entrar a nadie,

una muralla de cristales

hecha de los trozos que había antes.

Descienden sus aromas

pero solo son ilusiones,

el ciclo no hay quien lo rompa

pues no hay ser capaz de romper sus prisiones.

Las grietas se recomponen,

el aire se vicia,

su mundo se corrompe

y se queda vacío de cualquier vida.

Tempesta...

Un nou llamp la va obligar a refugiar-se als braços d'ella, gemegant com una nena petita davant d'una cosa totalment inofensiva.

-No veus que encara són lluny? Tranquil·la, no ens faran res mentre estem ací dins.

    Incrèdula de les paraules de la seua estimada, la mirà amb ulls dubtosos i se'n va separar un poc sense soltar-li la mà. Realment no eren els llamps el que la feia sentir-se així, més bé eren como afilades navaixes que s'incrustaven de sopte al seu crani plenes de records, de frases o moments. Una llàgrima li regalimà per la galta observant temerosa com poc a poc aquella tempesta s'anava frenant per moments. Cert que totes aquelles coses eren ben lluny d'on es trobava ella, però la sensació d'ofec que era l'ama de les seues emocions amenaçava de tornar en qualsevol moment i això la feia mantenir-se en tensió constantment. A més, la trista angoixa de no saber com retindre la persona que estimes al teu costat és una de les causants de la seua extrema sensibilitat.    

     La seua protectora li va agafar la cara i li besà els llavis suaument intentant tranquil·litzar-la. No comprenia aquella por infantil que resultava ser bastant divertida. Però li era igual en veritat, ja que sols el fet de que a cada tro ella se li acurruqués més i més prop era una de les satisfaccions més grates que mai havia sentir. Li va mirar els ulls que sempre li donaven l'empenta com si es tractés del seu color cafè. No recordava mai haver sentit aquella tranquil·litat amb ningú, aquella sensació de confiança amb algú altre, una forma d'entendre el món d'una forma nova i d'una forma que li era fascinant a la volta que diferent. Va somriure mentre l'apretava a contra seu i la sentia com si fos part d'ella. Ho tenia decidit, no creia amb amors eterns o passions més enllà de la mort, però en aquell moment, en aquell instant, es va sentir com si ambdues foren eternes. Com si aquella sensació, aquella emoció de necessitat mútua mai s'esgotara.

    Va parar de ploure i la "porica" es va alçar de cop. Va obrir la finestra i va veure un sol que lluitava per eixir d'entre els núvols. No valia la pena preocupar-se més veritat? Realment es sentia un poc com aquell lluitador sol, aquell ignorant sol que no veu la bellesa i la vida que té al davant per culpa de núvols i boires estúpides creades, en certa manera, per ell mateix. Va mirar la seua estimada i li va somriure mentre aquesta s'alçava i l'abraçava per l'esquena diguen-li a cau d'orella la paraula que més desitjava:

-T'estime.

Lluvias y gotas de ácido...

Grises nubes

acechando urbes,

ansiosas de descargar su furia

sin distinción de curia.

Completan el ciclo

sujetas por hilos

como títeres del destino

no dejan libre ningún sitio.

Sufrimiento de mortales

salvación de hipócritas

piedad para los pilares

de una sociedad deleznable.

Trompetas finales

presentan el acto,

el público aplaude

y reza por que les caiga el decorado...

Muerte a las estrellas...

Le llamaban príncipe oscuro
maestro de negros conjuros
sediento de vidas en apuro.

Esencia en la sangre
de heridas errantes,
ni en su mirar arrogante
ni en su lecho hay quien se salve.

Cuna de lamentos
son sus colmillos hambrientos
y el nacer de miles de miedos.

Gotas en suspense
y el rostro sonriente,
se despide sin volverse
"Descansa eternamente"

La canción del pirata

Una vez me preguntaron porque me sabía este poema de José de Espronceda... aquí la respuesta!



Es que es genial, dios...

My dear...

¿Valiente?
Altiva
¿Nerviosa?
Esquiva,
Saciada
¿Segura?
Ansiada manzana prohibida...

Feliz cumpleaños...

I miss you...

Where are you?
and I'm so sorry
I cannot sleep
I cannot dream tonight
I need somebody
and always...

No recuerdo los principios,

ni me gustan las despedidas,

por eso nunca sé donde están los inicios

ni cuando cerrar una herida.

Asegurándote de que siga viva,

maldita, no me dejas nunca tranquila,

me recuerdas todos los días

y me dañas cuando parece que menos me necesitas.

"Extraña manzana prohibida

¿De dónde saliste?

¿De donde viniste?

de cualquier esquina."

No puedo respirar con facilidad

no puedo sentir nada racional

no sé que demonios pasa a mi alrededor

maldito rencor... hazme olvidar de una vez por favor...

No malgastes tu tiempo
pues ya eres la voz dentro de mi cabeza...
Te extraño...