sábado, 31 de diciembre de 2011

Cap d'any

¡Aló mis pequeñas criaturitas! ¿Qué tal llevais el final de año?


Hoy vengo a despedirme hasta el año que viene, a hacer la última entrada del año y a quejarme un poco (vamos, lo mismo de siempre).

Vamos a ver, yo porque la mayoría de las veces escribo en castellano y el valenciano lo uso en contadas ocasiones pero, el resto de gente que os enorgullecéis de hablar el valenciano las 24 horas del día e incluso os negáis en clase de lengua a hablarlo, tengo una pregunta para vosotros...

¿Cómo diablos me escribís perlas gráficas como esta?

-"Nit vella, que l'asunt sacaba!!!!"
-"En nocheeee vieeejaaAaa la anem a liar!!!"

Y la joya de la familia:

-"Nocheee veEeEllaAaa, anem a tope!!!"

En primer lugar, acepto que quieras llamar fin de año en castellano y el resto en valenciano (aunque no lo entiendo pero bueno) pase que querais hacer una traducción literal de un término en castellano, pero "noche vella" y encima con repetición de vocales, me puede os juro que me puede.

Pues nada, esto es todo, para el resto de gente muy feliz año nuevo y espero que los reyes os traigan regalitos, a pasarlo bien!

jueves, 29 de diciembre de 2011

Cuando las estrellas no te miran

Vestida de negro
con reflejos amarillos
apareces cada día.

Atrapas con tu pelo
y aprietas con tus anillos 
cualquier forma de vida.

Naces de nuevo
y te resguardas del frío
siguiendo a tu propia guía

Esperas sin miedo
ya que tienes buen abrigo
que te proteja de su ira.

Sujeta a tu reflejo
crees que no será distinto
te ríes de su inmadurez.

Sonríes sin ganas
te muestras más dura
no quieres que vuelva a suceder

Acabas por la mañana
no esperas a más de la una
te has hartado de su estupidez

martes, 27 de diciembre de 2011

Feelings

    Cada vez que alguien se te acerca o que pretende dirigirte la palabra, cuando te tocan el hombro o te abrazan por la espalda. Todas las veces que hablas con alguien sin ni siquiera percatarte de mi presencia o aquellas veces que me apartas de tu lado para que no infecte tu delicada vida.
    Todos los momentos en los que me miraste implorando que dijese algo y todos aquellos en los que ocurrió al revés. Tú, siempre altiva y orgullosa no dabas cuentas a nadie y menos a mí. Yo, estúpida, idiota e ilusa "como siempre" me tapaba los ojos para no ver semejante acto de crueldad por tu parte y no enfrentarme a ti haciendo gala de mi legendaria cobardía.
    Pasamos por el lado y nuestras miradas, si se encuentran, permanecen impasibles y totalmente frías sin dejar ver una pizca de lo que cada parte esconde. Apartamos la vista de forma rápida, ni un saludo, ni un maldito "adiós". Tú no te giras para ver si me detengo, yo no lo puedo evitar y te veo siguiendo tu camino indiferente a nuestro fugaz encuentro, ni siquiera te has molestado en comprobar que realmente me he girado "porque lo sabes perfectamente".
    Me encierro en mi cárcel de papel y destripo con rabia todo lo que la tinta de mis venas reserva en secreto, haciéndome enloquecer cuando me doy cuenta de que no soy más que una simple esclava de mis deseos y de mis sentimientos, fiel servidora del amargo amor torturador de sus fieles.

Puede no tener sentido, pero en fin, dream!

domingo, 25 de diciembre de 2011

*-*

>.< Mil gracias cosita >.<
La llevaré como el mejor de mis amuletos, I promise =D

martes, 20 de diciembre de 2011

The end.

    De nou era hivern, els carrers solitaris sense una ànima refugiats tots dins les seues cases temerosos de refredar-se. Em trobava passejant per aquells carrers pels que avanç anava acompanyada i ara, maleïda desgràcia i maleïts sentiments, era lluny d'allò que tant m'havia costat d'aconseguir. No tenia fred, però sentia un terrible buit ple d'aire congelat als pulmons. No em trobava nerviosa, però tenia al estómac un nuc que cada cop s'havia anat fent més gran. No em trobava observada, però em sentia com si tots em demanaren explicacions pels meus fets.
    Després de tantes voltes pels mateixos llocs vaig eixir per la perifèria del poble. Amb les mans a les butxaques vaig fer el mateix trajecte que recorria tots els matins per dirigir-me a la meua rutina diària anomenada institut. Mentre caminava quasi de manera inconscient, repassava moments, actes concrets que em portaven de cap pel gran enigma que ells eren per separat, i encara més pel què representaven quan intentava ajuntar-los. Tot pegava voltes vers una simple persona la qual m'havia allunyat, de manera indirecta, de tot allò que havia estimat per obligar-me a canviar totes les meves estructures sentimentals i dirigir-les cap a ella.
    A qui pretenia enganyar, no podia tirar-li les culpes de res realment i seria molt egoista per la meua part continuant tractant-la com la culpable de tota aquesta desgràcia. Al fi i al cap vaig poder parlar amb ella i expressar-li el que sentia d'una forma més o menys honesta i aquesta em respongué amb paraules de sentit comú i maduressa ¿Quin dret hi treia jo per a sentir rancor vers ella? No m'havia enganyat en ningun moment i jo havia sigut totalment injusta amb el meu comportament.
     Caminant arribí al institut on els vehicles encara hi eren. Havien tingut un dinar de nadal bastant llarg pel que veia però no li vaig donar més importància fins que arribí al cantó de la parada dels autobusos. Allí, em vaig detindre, i baix aquell fred hivernal que congelava fins les idees, es trobava ella junt amb un altra persona que no arribava a distingir. Vaig pensar d'anar a saludar-la, donar-li els bons nadals com a excusa per estar uns cinc minuts prop de la seua persona. Il·lusa de mi, maleïda idiota estic feta, ¿Per què no ho havia imaginat avanç? Déu meu com d'estúpida havia sigut. Allí, baix aquell fred de l'infern ella es besava amb la seva acompanyant llunyana de la temperatura exterior al seu cos.
    Sense paraules i pràcticament congelada, i no pel fred, em vaig quedar allí plantada de pedra, mirant-la com professava un amor sincer cap a una desconeguda fora dels meus límits socials. No sabia que fer, no podia plorar, no podia parlar ni articular ninguna mena de só racional. Ni tan sols podia moure'm encara que no havia de quedar-me molt de temps allí palplantada per a que em veiera i es desencadenara la tercera guerra mundial.
     Amb una càrrega més que pesant al meu cor, em vaig allunyar del lloc sense que em veiés, passant totalment inadvertida, fent-la de nou ignorant a les coses que hi sabia d'ella i que de nou m'havien colpejat sense pietat.  Em sentia totalment traicionada per la seua persona, qui havia apel·lat a una excusa moralista per desfer-se de mi d'una forma totalment repugnant, posant per davant eixe sentit comú del que tant alardeja. No podia dir-me la veritat des d'un primer cop i així deslliurar-me a mí de la consciència moral de la "injusta" vida, havia de dir que era una adolescent sense dos dits de front que no sabia el que deia per acabar prompte amb aquell assumpte. Tantes defenses cap a la seua persona, tantes voltes m'he arriscat creguen en les seues paraules i ella ni tan sols havia sigut capaç de contar-me la veritat. Maleïda siga....




Dudo que lo leas alguna vez o que te interese siquiera, pero, en fin, ¿Qué más da ya?

viernes, 16 de diciembre de 2011

Función

Era tal vez la parte más difícil
o la más dura de creer,
el cielo se tiñó de negro
y las nubes inundaron su piel.

Se acabó el tiempo
se terminó la función,
se buscó al mayor artista
pero este no apareció.

Le reclamaban todos los guiones
improvisados y al momento interpretados,
por su magistral lucidez
ya estaban aburridos y cansados.

Le pedían que se dejase de airones
o de cualquier absurdo giro argumental,
pues ya no era válido
ni tan solo una vez más.

martes, 13 de diciembre de 2011

Se decía.... thank you...

Querías un artículo neutro para antes de las 10, quedan 4 minutos y no puedo razonar nada más que para reirme de lo que sueltas cada dos por tres, muy bien, eres uno de mis tò pan, o tal vez te hayas convertido en mi tò pan por entero. Gracias maldita kaii..

Would want you die?

Aseguro que la película de la Reina de los Condenados es una de las peores adaptaciones a cine de un magnífico libro, además de que la peli por si sola es bastante pésima. Aunque se salva por dos cosillas, su música y el actor que interpreta a Lestat... aghh!

sábado, 10 de diciembre de 2011

Who wants... forever...

¿Quién nos iba a decir que aguantaríamos tanto? Los caminos de esta absurda vida son tan inescrutables. Sé que mis lágrimas no sirven para ablandar tu corazón, ni siquiera para obtener unas palabras de consuelo. Des de aquel momento clave en que observé tus ojos, donde fuiste tú quien me impulsó a escribir aquello, he tenido la necesidad de observarlos siempre que he tenido ocasión... Maldita sea, Greta, incluso ahora te llamo con un nombre falso. Solo recordarte algo, una simple cosa si consigo que me leas alguna vez, no pongas en duda que te he amado, y que sigo colgada de los finos hilos que sostienen este absurdo amor.

But touch my tears
with your lips
touch my world
with your fingertips...

Sé que la vida pretende que siga el camino para llegar hasta el fin por el que fui creada, quien sabe cual será, pero puedo asegurar que las casualidades no existen...

Recuerdo cuando las nubes rieron
se burlaban de lo que yo decía,
se pasaban los días diciendo que no sería capaz.

Me acuerdo de las frases que dijiste
y de los momentos en que caí rendida
pensando que no me levantaría
ni volvería a querer como quise.

Recuerdo cuando ella se marchó
cuando las noches se convirtieron en eternas,
y se quedaron oscuras, sin una pequeña estrella.

Me acuerdo de ti, luna que salió escondida,
que pasó a ser, disimulada, parte de mi vida,
una luna llena decreciente,
que poco a poco también se apagaría.




I don't love you, like I loved you, yesterday

lunes, 5 de diciembre de 2011

Corren... corren pels carrers...

Paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van...

Arran terra sempre em trobava
fora de lloc, mai dins,
em creia tan diferent.

"Sara, no ets sempre el centre"
acertes, i quasi sense llevar-te aqueix respecte
aquella vella cançó que portes al damunt sempre.

Somiar amb colors que no són reals
allunyats d'aquest món
sabia que no eren veritat.

Esperar que s'óbriga una nova porta
una nova eixida d'aquest malson
  sempre cridant pel mateix.

Nits fugint d'això exactament,
tan difícil de dir, tan difícil de confessar,
i encara sabia que mai obliden els estels.

Aguantar aquest maleït pes
el cor torna a protestar, em torna a reclamar
una nova reforma d'aquests sentiments

Valia realment la pena?
encara no ho sé,
encara no tinc ni idea si tan sols ho vaig fer bé...



Voldria dirte tantes coses, però per mí, mai tens un moment,
Tantes mentides, tantes històries, i em sembla que ara saps qui soc.

domingo, 4 de diciembre de 2011

La Verónica mitad, está en la flor de la edad...

...Pero está cansada de esperar...


Para cuando los sueños despertaron
ella se encontró de nuevo con la almohada,
la abrazó y la asfixió sin temor
le confesó entre risas todo lo que realmente amaba.

Le habló de aquellos ratos secretos
de los juegos pícaros de su querer,
de las noches que pasó asolas o acompañada
lejos de cualquier clase de "bien"

Le contó todo lo que hizo en compañía
y las frases que pronunció en eternas y solitarias horas,
las tardes enteras bailando a oscuras
recordando las historias que inventaba para no sentirse tan sola.

Los puntos en los que dudaba
y todos aquellos absurdos fantasmas
encontrados en la verdad de su ser,
sin máscaras, sin disfraces, 
completamente entregada a destapar su desnudez.

Todo en el mismo barco... no sé si equivocado...


sábado, 3 de diciembre de 2011

Seguirás riendo Alicia, persiguiendo un maldito conejo...

¿Dónde estabas? ¿Por Dónde andabas?
Te perdías, lejos, distante,
salías sin percatarte
y jugabas, siempre jugabas mi vida.

Con gracia, maldita sutileza,
me atrapa, me embelesa,
me convierte en algo diferente
algo irreconocible...

Me siento, ella también,
me detengo, al menos esta vez,
la cojo, la beso,
por una vez se deja atrapar por mis dedos.

La miro, ya no sonríe,
la quiero, ella no,
la aprecio, ella nunca lo hace,
y sin embargo la deseo igual o peor que a este maldito arte.